És una operació sempre difícil i aventurada, encara que, per a qui la duu a terme, i per als qui aprecien la pintura, aquest intent de veure, mirar o interpretar sigui irrenunciable, per damunt dels obstacles que ofereixi.

L'origen d’aquestes dificultats resideix en el fet que pintar també és per a mi –a més de mirar– triar, distingir a través d'un procés d'atracció i de rebuig entre un conjunt de temes i motius possibles, i, en una trajectòria paral·lela, a través dels mitjans que puguin aparèixer com més adequats per a fixar-los, per a retenir-ne el que podria semblar la seua significació interna. Encara que molt sovint només ho sigui en aparença.

En la meva darrera obra hi ha una determinada part d'observacions sobre alguns edificis singulars. Són, fins a cert punt, troballes visuals, de vegades intencionades, producte d’una recerca, o bé fruit de la casualitat.

Dic “singulars”, al marge de la diversitat i els mèrits de l’estil arquitectònic que les caracteritza, perquè totes tenen en comú una forma d’ús, encara que alguna va servir abans per unes altres finalitats: són museus, llocs destinats a la conservació i l’exhibició d’obres d’art que la història i la crítica han assenyalat amb valors particulars. Són centres de visita, quasi de pelegrinatge, per al gran públic. Però, a més, aquí es troben algunes grans referències en què els pintors cerquem formes anteriors o superiors a la nostra, de veure, observar i interpretar. Punts, doncs, de trobada amb la nostra tasca, tal com d’altres l’han concebuda.

Hi ha en aquests llenços una elecció de fragments en què es poden reconèixer construccions, inserides en un entorn urbà del qual formen part i on algunes fins arriben a erigir-se en simbòliques.

De la mateixa manera, continuo treballant en la recerca d’altres formes de pintar i d’identificar, de veure. Perquè les pintures darreres són sempre, al capdavall, el punt de partida per assajar-ne de noves. amb altres motius i altres horitzons, amb experiències enriquides.

adrià lanuza